Tabula rasa

En certs moments m’arriba aqueixa idea d’aturar-me i començar de zero. Començar de zero, com si res hagués passat. Exercici de desmemòria i oblit que produeix monstres. Com a molt cal aturar-se i agafar aire per CONTINUAR. Som perquè hem estat, som resultat, som en constant metamorfosi. Com a molt posar en ordre. Com a molt recomposar, recollir. Ens encanta llaçar, ens encanta desfer-nos, despullar  i habillar amb nova roba. I som contradicció,termes que lluiten, hipòtesis que pugnen, conclusions provisionals. I no hi ha més que fer camí. Assajant propostes, continguts, sense oblidar. L’oblit glaça els esguards, esquerda la perspectiva necessària. Constantment s’ha de pouar del passat, s’ha de bastir sobre restes abandonades del que va ser. Hereus com som d’altres éssers, arquitectures de testaments biològics d’altres persones és inherent  a la pròpia condició el retorn als incerts orígens que ens van gestar. Per tant res de tornar a la casella d’eixida, res de buidar les ampolles del record i l’acció passada, aprendre-les i anar més enllà.

Tweet