El casament de Muriel és una pel·lícula que treballa al voltant de la hipocresia social que tan fort arrela en els temps que corren, entre d'altres coses. La mateixa protagonista i els dos noms amb que se'ns presenta, Muriel i Mariel, són les dues cares de la mateixa moneda. Entre asseure's davant del televisor i agafar la vida per les banyes, entre casar-se enlluernada per una cerimònia buida i comprometre's amb les persones hi ha un abisme, el mateix que separa als passius dels actius, als que arrisquen dels que s'aturen. És precisament a l'àmbit familiar on la tasca dels pares esdevé cabdal per orientar als fills a eixir i enfrontar-se al món, posant totes les ferramentes que calga al seu abast. Mariel se n'adona que amb el seu joc acaba essent un personatge tan fals com el que el seu pare ha bastit i decideix aleshores ser ella mateixa: Muriel. Deixa al príncep blau, marxa a la ciutat, li diu al pare que ell ha de fer-se càrrec de la descendència. Tota l'energia que tenen els adolescents ha de ser canalitzada envers la vida que els espera, totes les oportunitats han de ser exposades perquè la tria siga fructífera. Hi ha tantes omissions, tants silencis, tanta frustració, que l'època de l'esperança acaba en molts casos essent la del desencís. Aquesta pel·lícula reivindica la primera joventut com un període de possibilitats i esperança vital, així com la fe en l'individu, un humanisme alliberador de falses expectatives i buides propostes socials, que en el fons no fan més que enfonsar l'ésser humà en la massa informe i desmotivada.
[@more@]
