Mi mejor amigo. Patrice Leconte.
Igual s'haurem de preguntar si tenim amics, si aquestos existeixen, si allò de l'amistat és un mite en definitiva. Igual allò important fóra relacionar-se i els afectes que es generen. Un bon dia et trobes sol i igual t'agrada, estàs bé, no vols, no desitges lligams ni vincles. La formalització, la institucionalització de les relacions pot tenir efectes secundaris, no desitjats. Finalment u és com és i si s'ha de rectificar, trencar qualque cadena, doncs es trenca. Fugir del conflicte igual ens en crea d'altres. La relació portarà moments d'harmonia i també de conflicte, no assumir-ho doncs no ens portarà enlloc. Més que defensar la tesi de què els amics són per quan es necessiten defensaria la contrària, o més concretament que a l'amic has de tenir-lo més que no pas necessitar-lo. Però tenir-lo no pas en termes de possessió-propietat, més prompte com a persona amb qui coincideixes en el temps, a l'espai. La pel·lícula tracta de reconsiderar els significats d'una paraula gastada. Avui massa vinculada a allò del telèfon, de l'ajuda, de l'assistència, i els amics més prompte són companys de viatge, que fan que aquest meresca la pena. Fabricar amics no funciona, fer llistats tampoc, recomptar-los és estèril. Igual allò de l'amistat té a veure amb l'interés, sincer, no mercantil.
[@more@]
