Franca Massu, mediterraneïtat en estat pur. A la foscor del reobert teatre Principal d'Alcoi es va fer present la mar, engronxada per un contrabaix, pouada entre deu cordes, onada per un acordió serpejador. La nit era freda i aquells braços van encisar als navegats perduts portant-los a una illa germana: l'illa de la llengua comuna, de la llum de grecs, romans, fenicis, cartaginesos. Va llançar xarxes i pescà les nostres ànimes, ho va fer amb un gest suggerent, una dansa emmarinada tot enlluernant l'emoció amb la precisió de qui coneix els racons on floreix el corall. Franca Massu camina pels carrers de la ciutat vella de l'Alguer i s'inspira en els rostres dels seus habitants, en les tasques dels pescadors, en les maniobres dels vaixells. El seu cant és una onada poderosa que es retroba amb el perfil mutant de la platja, entre pins, bastint cales habitables, tolls d'aigua on refrescar els cossos apassionats.
[@more@]
