No és cap reivindicació de la família. No, gràcies. Més prompte la constatació de què vindre al món serà quelcom fotut, una putada, la gran putada, però que és el millor que podem fer els humans: portar nous éssers al planeta. La qual cosa no vol dir que necessàriament haguem de portar-los. La solidesa interpretativa dels protagonistes s'esquerda en alguns moments i està a punt de vorejar una immaduresa que no sé si és cosa d'intèrprets o de personatges. Reconec que allò de "que meravellosos i fantàstics que som tots" me cansa una miqueta, hi ha que exposar-ho amb molt de tacte, sempre amb el risc d'acaramelar. Les pròpies contradiccions dels personatges poden salvar el conjunt. L'educació dels infants vindrà marcada per la pròpia inexperiència dels pares, que d'alguna manera tractaran de projectar alguna cosa sobre els infants. Conviure en parella va a suposar quelcom més que compartir pis, tenir feina una manera d'enfrontar-se al món.
[@more@]
