M'ha agradat la recreació del moment: els anys setanta. M'ha agradat la música. M'han agradat els ambients grisos del Cartago, del casinet del poble, del carrer de Ferran, de les timbes. No esperava res perquè no havia llegit la novel·la, però el títol suggeria un ritme frenètic que prenguera a l'espectador i el fera vorejar el precipici. No he trobat això. Dos personatges, Marcos i Ferran coincideixen en un temps, en un espai. Potser comparteixen la soledat, la manca d'afectes. Marcos fascinarà Ferran, aquest fa feines camperoles i viu amb els pares, aquell se la jugarà sempre, completament convençut de què amb les seues cartes guanyarà. En aquell temps de repressió, de ressons del maig del 68 francés algú té clar que vol jugar i guanyar, i un altre descobreix que la vida és quelcom diferent del que li venien ensenyant des d'una família estàndard. L'abisme el coneix qui no dubta en arriscar sempre, per norma. Els espectadors de les partides de cartes, com a molt, poden intuir per on agafar el camí. Corrupció, clandestinitat, marginalitat es barregen en un món que no es veia però que amb la seua existència testimoniava l'autèntica vida, la que voreja el precipici.
[@more@]
