Pensaments de final d’any

Veure una desfilada apocalíptica de vehicles per la carretera. Tenir-se que aturar a la baixada d'un port per una emergència. Enmig de la nit em sent definitivament abandonat a una sort de participació horrible en una dansa macabra. És una mena de viatge amb d'altres éssers abocats a la desgràcia. Me sent com un monstre. Me sent com un maleït home que  no sap on va. Què dir-los als demés quan ens desitgen feliç any nou? Què dir-los als demés quan ens desitgen felicitat? Què és això? Probablement la constatació dels nostres desencisos? On són els éssers meravellosos que es basteixen a les nostres ficcions? On trobar l'oasi per abeurar les nostres mediocritats? En quina mena de esclaus ens acabem transformant?Voldria donar confiança, m`encantaria encomanar-me als somriures més nets, submergir-me entre les escases aigües de la pluja dels estels. He rebut la nit entre el cotó d'un dubte que m'ha fet despertar. La fragilitat dels meus propòsits s'estampa contra la deixadesa de la condició humana. No arriba l'hora de deixar de fer preguntes i lliurar-se al primer pensament, que no és únic, ni vertical, ni horitzontal. No arriba, ni amb el prec pots provocar la seua proximitat, ni amb la teua fràgil voluntat de saber. No puc dir res, no puc explicar res. Tan sols resta ara l'exploració. Tan sols resta l'aproximació a les palpentes. Del món de la contradicció. L'únic on ara m'és permés l'accés. Potser l'únic que coneixeré.[@more@]

Tweet