En alguns moments restaria sense dir res, sense menejar-me, amb els ulls tancats. Tracte de recompondre aleshores les meues referències del món i de prendre-li la mida. Pose ordre a les coses pròximes, tracte de respirar tot assaborint l’aire. M’enfonse en la foscor dels meus actes, sóc perfectament conscient de la seua poca importància.
Faig aleshores propòsits d’esmena, equilibris per justificar les pròpies mancances. Ara com ara necessite les llargues nits de l’hivern, el temps del repòs per guarir les ferides, per bastir una personalitat capaç de sobreviure entre els dies iguals i grisos.
[@more@]
